El seu contingut va aquí

El TS té una doctrina consolidada sobre l'enriquiment injust

Requisits de l'enriquiment injust

(A propòsit de la STS de 24 de juny de 2020).

Roj: STS 2072/2020 - Ecli: ÉS: TS: 2020: 2072

• Introducció

En aquest post comentem la doctrina de l'enriquiment injust segons el Tribunal Suprem. La sentència que es comenta planteja un supòsit de enriquiment injust una mica singular però molt freqüent.

• Antecedents

1. D. Ricardo i D.ª Amelia van contreure matrimoni a Alella l'1 de juny de 1990. El matrimoni es regia pel règim econòmic de separació de béns.
2. El 25 de juliol de 1996 els cònjuges van comprar, per iguals parts indivises, un habitatge unifamiliar ubicada al terme municipal de Dosrius.
3. El 18 de juliol de 2007 ambdós cònjuges van subscriure com prestataris amb l'entitat Bankinter una línia de crèdit, amb garantia hipotecària sobre l'habitatge comú, amb un límit de disposició de 320.000 euros. La primera disposició va aconseguir aquesta suma. L'anterior hipoteca que pesava en aquell moment sobre la finca estava cancel·lada econòmicament, i pendent de cancel·lació registral. A l'efecte de subhasta la finca hipotecada va ser taxada en 478.187,77 euros.
4. El 24 de juliol de 2007 el Sr. Ricardo va adquirir com ple propietari un local, destinat a el desenvolupament de la seva activitat professional. No consta en actuacions el preu d'adquisició. Posteriorment, l'any 2009 es va constituir una hipoteca sobre aquesta finca, el valor es va taxar a l'efecte de subhasta en 184.167,33 euros. Part de els diners obtinguts amb la referida línia de crèdit es va destinar a la compra d'aquest local ia finançar l'activitat professional que el Sr. Ricardo exercia en el mateix. No consta en actuacions la quantitat concreta destinada a aquest finançament.
5. Al juny de 2010 es va produir la separació de fet dels cònjuges. En aquest mateix any els ara litigants van instar mesures provisionals prèvies i seguidament l'actora va presentar demanda de divorci. El procediment va finalitzar per sentència de 19 de juny de 2012 .
6. Donada la precària situació econòmica dels cònjuges i davant la impossibilitat de fer front a les obligacions derivades de la línia de crèdit, el 22 de novembre de 2010 es va formalitzar mitjançant escriptura pública la dació en pagament de l'habitatge hipotecat a favor de el fons Bankinter 16 fons de Titulació d'Actius, a què prèviament Bankinter havia cedit el crèdit hipotecari, en pagament del deute pendent, que ascendia en aquest moment a la suma de 310.212,84 euros. En la mateixa escriptura es va pactar que amb la cessió, i atès que el valor de l'immoble cedit era igual a el del deute, aquesta quedava extingida.
7. A el temps de la presentació de la demanda de la qual porta causa aquest recurs (22 d'abril de 2013), el demandat mantenia la titularitat de el local adquirit el 2007, si bé el mateix es trobava gravat amb una hipoteca constituïda en garantia d'un préstec de 30.000 euros.
8. La Hisenda pública va obrir una inspecció tributària a la Sra. Amelia per tributs relacionats amb la transmissió de la finca donada en pagament (IRPF), reclamant-li una suma de 24.938,76 euros, que, amb els recàrrecs, es va elevar finalment a 25.476,79 . Per raó de l' impost de plusvàlua també li va ser imposada una sanció de 1.342,70 euros.

• Iter judicial

La Sra. Amelia va interposar una demanda contra el Sr. Ricardo en la qual sol·licitava: (i) la declaració de l'existència d'un enriquiment sense causa a favor del Sr. Ricardo; (Ii) la condemna a l'demandat a pagar a l'actora la quantitat de 145.722,49 euros, resultant de el següent desglossament: (a) dany emergent: 26.819,49 euros - corresponents als esmentats conceptes tributaris -, i (b) lucre cessant : 118.903 euros - per raó de la pèrdua de la meitat indivisa de l'habitatge -; (Iii) més els corresponents interessos legals i costes.

En primera instància estima la demanda però el marit recorre i l'Audiència de Barcelona li dóna la raó.

La demandant i recorreguda Doña Amelia apel·la al TS que casa la sentència de l'audiència sobretot en el sentit que sí que hi ha un enriquiment injust del marit Don Ricardo.

• doctrina

El TS accepta la cassació en base a un dels motius, i no és un altre, que el de la infracció de la doctrina legal sobre enriquiment injust.

Quina és aquesta doctrina?

1. Estem davant d'un principi general de dret: la interdicció de l'enriquiment injust té en el nostre ordenament jurídic el valor d'un autèntic principi general de Dret (entre altres les SSTS de 12 de gener de 1943, 23 de novembre de 1946, 22 de desembre de 1962, 1 de desembre de 1980, 12 de juliol de 2000 28 de febrer de 2003, 6 de febrer de 2006 i 19 de juliol de 2012).
2. Requisits de l'enriquiment injust: La sentència de 31 de març de 1992 resumia aquesta jurisprudència: «els requisits necessaris per a l'apreciació de l'enriquiment injust són:
   1. Augment de el patrimoni de l'enriquit;
   2. Correlatiu empobriment de l'actor, representat per un damnum emergens o per un lucrum cesans;
   3. falta de causa que justifiqui l'enriquiment, i
   4. inexistència d'un precepte legal que exclogui l'aplicació del principi ».
3. L'acció d'enriquiment ha de tenir caràcter subsidiari: L'acció basada en el principi de la prohibició de l'enriquiment injustificat té naturalesa subsidiària. Així ho expressa la sentència de 18 de desembre de 1996 i ho reitera contundentment la de 19 de febrer de 1999, en aquests termes:
4. «L'acció d'enriquiment s'ha d'entendre subsidiària, en el sentit que quan la llei concedeixi accions específiques en un supòsit regulat per ella per evitar-ho, són aquestes accions les que s'han de exercitar i ni el seu fracàs ni la seva falta d'exercici legitimen per al de l'acció d'enriquiment. Aquesta és la doctrina que es desprèn de les sentències d'aquesta Sala de 25 de novembre de 1985, 12 de març de 1987, 23 de novembre de 1998 i 3 de març de 1990, que van sostenir, com una de les ràtio decidendi de les seves fallades , la subsidiarietat de l'acció. És cert que altres han manifestat criteri contrari, així les 19 i 20 de maig de 1993 [...] 14 de desembre de 1994, 18 de desembre de 1996 i 5 de maig de 1997. Però si s'analitzen amb deteniment, es veurà immediatament que les seves declaracions sobre la no subsidiarietat res té a veure amb els litigis que van resoldre, no són ràtio decidendi de les seves fallades, sinó mers obiter dictum que no creen cap jurisprudència vinculant (art. 1. ». 6 CC). Només amb tota claredat ha admès aquesta Sala la confluència davant un mateix supòsit fàctic de l'acció d'enriquiment i la aquiliana de l'article 1902 CC, en les seves sentències de 12 d'abril de 1955 10 de març de 1958, 22 de desembre de 1962 i 5 de maig de 1964 (encara que la sentència de 5 d'octubre de 1985 estimi qüestionable l'acumulació de l'acció d'indemnització i la d'enriquiment) ».

• decisió judicial

Es casa la sentència de l?Audiència i es reconeix l?enriquiment injust del marit.

Contacte amb la Notaria Bosch-Bages de Barcelona, ​​per demanar qualsevol informació sobre aquest servei.